Mont Plans i l’Oriol Genís són dues bèsties escèniques capaces d’omplir qualsevol escenari amb la seva sola presència. Memòria viva de mig segle de teatre en català amb un compromís indestructible i un amor il·limitat per la professió.

La Mont i l’Oriol estan tan feliços d’haver pogut fer arribar el seu projecte a un escenari, que s’han oblidat d’assajar-lo fins una setmana abans de l’estrena. Però com que al teatre d’avui en dia està de moda que no passi res a l’escenari, han contractat un director “modern” perquè els ajudi a dissimular que no han tingut temps de preparar el seu espectacle. No compten, però, que el director es passarà aquella setmana d’assajos, enganxat al mòbil buscant idees impossibles de fer sense un pressupost extraordinari, així que la Mont i l’Oriol han decidit que mentre no se’ls acudeixi què fer a l’escenari, per no quedar malament amb els espectadors que ja han comprat la seva entrada, els explicaran la situació i, si cal, ho amaniran amb alguna anècdota dels seus anys de glòria i els cantaran alguna cançó per passar l’estona.

Una obra com Les cadires de Ionesco, aquell mite del “teatre de l’absurd” en què dos vells preparen una sala buida plena de cadires per transmetre a uns convidats —que potser ja no vindran mai— el missatge conclusiu de tota una vida. Mont Plans i l’Oriol Genís són dues bèsties escèniques capaces d’omplir qualsevol escenari amb la seva sola presència. Memòria viva de mig segle de teatre en català amb un compromís indestructible i un amor il·limitat per la professió.

“En un moment en què els escenaris s’omplen de testimonis reals que reclamen ser atesos en la seva urgència simbòlica inqüestionable mentre les ficcions campen impunement pels indrets on es prenen les decisions que afecten les nostres vides, «Cadires» és un homenatge al vell ofici d’aquests éssers tan fràgils i fascinants que són els actors i les actrius. Amb les seves divertidíssimes vicissituds i les seves dramàtiques precarietats. Amb les seves pantomimes i les seves mitges mentides. Amb la seva meravellosa humanitat”. ALBERT ARRIBAS, director.