Quin sentit té mantenir un cos amb vida, el cos d’una persona que ha perdut les facultats bàsiques? Quan es considera que una vida deixa de ser digna?

Una obra que adreça el tema de l’envelliment en la nostra societat actual, quan fer-se càrrec d’un cos que ja no funciona de manera autònoma i no tenir els recursos bàsics per fer-ho pot convertir-se en un malson. Una letargia que molta gent viu en solitud.

Una filla ha de cuidar del seu pare qui, després de patir un ictus, viu un procés de deteriorament físic i mental que el converteix en un ésser totalment depenent. El pare, que havia representat un gran pilar (emocional i ideològic) per a la filla, s’ha convertit en el paradigma de la fragilitat, algú que té al·lucinacions i que no pot fer les necessitats bàsiques de forma autònoma.

La manca de recursos econòmics propis i la precarietat que viuen les administracions públiques fa que la situació entri en una mena d’espiral de caiguda lliure. La manutenció del pare fa que la filla hagi de vendre-ho tot, desposseir-se de tot allò que ha heretat, i entrar en una mena de deliri imparable. Només l’arribada d’un àngel, conductor d’una ambulància i zelador, pot treure’ls de l’abisme.

La veu de la filla, en forma de monòleg, es va trobant amb una sèrie de personatges que seran interpretats per un grup de músics. El mecanisme mental del pare, afectat pel patiment d’un ictus i per altres patologies mentals, articula la forma final de la peça. Una escena multidisciplinar que combina text, música en directe i projeccions, on el realisme més cru i actual dialoga amb el joc teatral, l’humor i certa celebració poètica.

Victoria Szpunberg és una autora preocupada per fer un teatre connectat amb els temes polítics i socials del món contemporani, amb una mirada oberta i transdisciplinària i sense tancar-se en un únic gènere o registre. Els seus personatges i les situacions en què es troben tenen a veure sovint amb una mena de desconcert existencial o ideològic, amb una profunda sensació de desubicació i amb la desfeta d’estereotips i llocs comuns. Victoria Szpunberg va donar-se a conèixer l’any 1998 amb l’obra Entre aquí y allá (Lo que dura un paseo), que va ser accèssit al Premi Maria Teresa León, seleccionada pel Royal Court de Londres (Residència internacional del 2000) i estrenada a Madrid i Nova York el 2002. Ha treballat i estrenat obra pròpia en teatres com el TNC, el Teatre Lliure, el Tantarantana i la Sala Beckett, així com també en teatres de Madrid i la resta d’Espanya. Els seus textos també han estat traduïts a diverses llengües i s’han pogut veure en països com Estats Units, Colòmbia, Itàlia, Praga i França entre d’altres.